Actes de parla

Actes de parla

Quan parlem no només diem coses: també fem coses. Quan dius «Promet que vindré», fas una promesa; quan dius «Tanca la porta», dones una ordre; quan dius «Gràcies», agraïxes. Esta idea és la base de la teoria dels actes de parla, desenvolupada pel filòsof britànic John L. Austin (en l'obra pòstuma How to Do Things with Words, 1962) i ampliada després pel nord-americà John Searle. Entendre-la ens ajuda a interpretar bé el que volen dir els altres i a comunicar-nos de manera adequada.

Els tres nivells d'un acte de parla

Segons Austin, en cada enunciat hi ha tres actes alhora:

• Acte locutiu: el fet de dir alguna cosa, pronunciar unes paraules amb un significat. «Fa fred ací.»
• Acte il·locutiu: la intenció amb què ho diem (informar, demanar, prometre, queixar-se...). Amb «Fa fred ací» potser demanes que tanquen la finestra.
• Acte perlocutiu: l'efecte que provoquem en qui escolta. Algú s'alça i tanca la finestra.

Classificació dels actes il·locutius (Searle)

• Assertius o representatius: afirmen, informen o descriuen alguna cosa que pot ser vertadera o falsa. «València és la capital de la Comunitat Valenciana.»
• Directius: intenten que el receptor faça alguna cosa: ordres, peticions, preguntes, consells. «Obri el llibre per la pàgina 20.»
• Compromissius: l'emissor es compromet a fer alguna cosa: promeses, juraments, oferiments. «Demà et tornaré els apunts.»
• Expressius: expressen sentiments o actituds: agrair, felicitar, disculpar-se, queixar-se. «Perdona per la tardança.»
• Declaratius: canvien la realitat pel simple fet de pronunciar-los, si qui parla té l'autoritat i es donen les condicions adequades. «Queda inaugurada la biblioteca.» «Vos declare marit i muller.»

Actes directes i indirectes

Un acte és directe quan la forma de l'oració coincidix amb la intenció: una ordre en imperatiu («Passa'm la sal»). És indirecte quan la intenció és diferent del que indica la forma: «Em pots passar la sal?» té forma de pregunta, però és una petició. Ningú respon només «Sí, puc» sense passar-la.

Fem servir molt els actes indirectes per cortesia: suavitzen les peticions i les ordres. Per això, el context és fonamental per a interpretar la intenció real. «Quina hora és?» dit per un professor a un alumne que arriba tard no és una pregunta: és un retret.

Condicions perquè un acte funcione

Perquè un acte de parla tinga èxit cal que es complisquen unes condicions d'adequació: qui parla ha de tindre l'autoritat necessària (no tothom pot declarar oberta una sessió del parlament), ha de ser sincer (una promesa sense intenció de complir-la és defectuosa) i el context ha de ser l'apropiat.

Exemples resolts

Exemple 1. «Et promet que estudiaré més.»

• Locutiu: pronunciar l'oració.
• Il·locutiu: prometre → acte compromissiu, directe (el verb prometre ho fa explícit).
• Perlocutiu: la mare o el pare queda més tranquil.

Exemple 2. En una classe calorosa, una alumna diu: «Ací no hi ha qui respire.»

• Forma: oració enunciativa (sembla una afirmació).
• Intenció: demanar que s'òbriga la finestra → acte directiu indirecte.

Exemple 3. L'àrbitre diu: «Expulsat!» i mostra la targeta roja. Com que té l'autoritat i el context és el partit, la paraula canvia la situació del jugador → acte declaratiu.

Exemple 4. «Moltes gràcies per ajudar-me amb el treball.» Expressa agraïment → acte expressiu.

Recorda

Per a identificar un acte de parla, pregunta't: Què pretén aconseguir qui parla? Després compara la intenció amb la forma de l'oració per saber si l'acte és directe o indirecte.

Actes de parla i cortesia

La manera de fer un acte de parla canvia segons la relació amb la persona que escolta. Amb un amic pots dir «Passa'm el carregador»; amb una persona desconeguda o amb més autoritat diràs «Perdone, em podria deixar el carregador un moment?». Les dues frases són actes directius, però la segona és indirecta i inclou fórmules de cortesia (perdone, el condicional podria, un moment). Triar bé la forma és part de la competència comunicativa: un acte massa directe pot semblar maleducat, i un de massa indirecte pot no entendre's.

També hi ha diferències entre cultures i llengües: en algunes comunitats és normal donar ordres directes, mentre que en altres es preferixen les fórmules indirectes. Per això, quan aprenem una llengua estrangera, no n'hi ha prou de saber la gramàtica: cal conéixer també com es fan els actes de parla en eixa comunitat.

Exercicis