Estás viendo el contenido de esta lección en modo lectura. Los ejercicios no se corrigen aquí — accede con una cuenta gratuita para practicar con corrección automática y guardar tu progreso.
Dialectologia valenciana
La dialectologia és la part de la lingüística que estudia les varietats geogràfiques d'una llengua, és a dir, els dialectes. Totes les llengües vives presenten variació segons el territori: un parlant de Vinaròs i un d'Elx parlen la mateixa llengua, però amb diferències de pronunciació, de vocabulari i d'algunes formes gramaticals. Cap dialecte és «millor» ni «més correcte» que un altre.
El valencià dins del conjunt de la llengua
El valencià és el nom que rep, a la Comunitat Valenciana, la llengua que també es parla a Catalunya, les Illes Balears, Andorra, la Franja d'Aragó, la Catalunya del Nord (a França) i l'Alguer (a Sardenya). Tradicionalment, els dialectes d'esta llengua es dividixen en dos grans blocs:
Bloc oriental: català central, balear, rossellonès i alguerés.
Bloc occidental: català nord-occidental i valencià.
Una diferència clara entre els dos blocs és la pronúncia de les vocals àtones: en el bloc occidental es distingix la a de la e àtones (en «pare» se senten dues vocals diferents), mentre que en el català central les dues sonen igual, amb una vocal neutra.
Els subdialectes del valencià
Dins del valencià es distingixen habitualment estes varietats, de nord a sud:
Valencià de transició o tortosí: al nord de Castelló (els Ports, el Baix Maestrat) i a la zona de Tortosa. Té trets compartits amb el català nord-occidental, com l'ús de l'article lo («lo xiquet»).
Valencià septentrional o castellonenc: a la Plana i comarques veïnes. Un tret conegut és la pronúncia de la -a final com una e oberta en algunes zones («casa» sona semblant a «case»).
Valencià central o apitxat: a l'Horta de València, el Camp de Túria, la Ribera i comarques properes. El tret més característic és l'ensordiment de les sibilants: es pronuncien sordes les consonants que en altres zones són sonores. Així, «casa» es pronuncia amb s sorda, com «cassa», i «jo» sona com «txo».
Valencià meridional: a la Safor, la Costera, la Vall d'Albaida, l'Alcoià, el Comtat, les Marines... Conserva les sibilants sonores i, en algunes comarques (com la Safor o les Marines), presenta l'harmonia vocàlica: la -a final s'assimila a la vocal tònica anterior («terra» sona semblant a «terre», «dona» a «dono»). En algunes zones, a més, es distingix la v (labiodental) de la b.
Valencià alacantí: a l'Alacantí, el Baix i el Vinalopó Mitjà (Alacant, Elx, Novelda...). És la varietat més meridional i manté també les sibilants sonores.
Cal recordar que a la Comunitat Valenciana hi ha també comarques de parla tradicionalment castellana, sobretot a l'interior (com els Serrans, la Plana d'Utiel o el Baix Segura).
Diferències de vocabulari
Molts conceptes tenen paraules diferents segons la zona. Totes són correctes si estan recollides en el diccionari normatiu:
xiquet (valencià) / nen (català central) / al·lot (balear).
Primera persona del present: en valencià general «jo cante», «jo partisc»; en català central «jo canto», «jo parteixo»; en balear «jo cant».
Demostratius: en valencià s'usen «este/esta» i «eixe/eixa», a més de «aquest/aquell»; en català central, «aquest/aquell».
Possessius: en valencià, «meua, teua, seua»; en català central, «meva, teva, seva».
Dialecte i llengua estàndard
L'estàndard és la varietat comuna que s'usa en els mitjans de comunicació, l'escola i els textos formals. L'estàndard valencià, fixat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, es basa en els trets més generals del valencià i permet que tots els parlants s'entenguen. Usar l'estàndard en situacions formals no vol dir abandonar la parla local: les dues coses són compatibles.
Exemples resolts
Exemple 1. Una persona diu «Lo xiquet ha anat a l'hort». A quina zona és més probable que visca? L'article lo és propi del valencià de transició o tortosí. Per tant, és probable que siga del nord de Castelló (per exemple, de Vinaròs o Morella).
Exemple 2. Un parlant pronuncia «cosa» i «rosa» amb una s sorda, com la de «sol». Quin tret és? És l'ensordiment de les sibilants, característic del valencià central o apitxat (per exemple, de València o de la Ribera).
Exemple 3. Classifica «escombra», «granera»: les dues paraules signifiquen el mateix objecte. «Granera» és la forma habitual en valencià i «escombra» la del català central. Són variants geogràfiques del lèxic.
Exercicis
Quin tret és característic del valencià central o apitxat?
A quin bloc dialectal pertany el valencià?
Quina d'estes afirmacions és correcta?
On és més probable sentir l'harmonia vocàlica («la dono» per «la dona»)?
Publicidad
¿Quieres hacer los ejercicios y guardar tu progreso en Valencia: Llengua i Literatura - 2n ESO?