Política lingüística

Política lingüística

La política lingüística és el conjunt de decisions i lleis que prenen els poders públics (estat, comunitats autònomes, ajuntaments) per a regular l'ús de les llengües en un territori: en l'administració, l'escola, els mitjans de comunicació o l'etiquetatge dels productes. En territoris on conviuen dues o més llengües, com la Comunitat Valenciana, estes decisions són especialment importants.

Conceptes bàsics de sociolingüística

• Llengua pròpia: la llengua originària d'un territori, la que s'hi ha format històricament. L'Estatut d'Autonomia reconeix el valencià com a llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.
• Llengua oficial: la que reconeixen les lleis i que l'administració ha d'utilitzar. Una llengua pot ser oficial sense ser pròpia, i a l'inrevés.
• Bilingüisme: capacitat d'una persona per a usar dues llengües (bilingüisme individual) o presència de dues llengües en una societat (bilingüisme social).
• Diglòssia: situació en què dues llengües conviuen però no tenen el mateix prestigi: una s'usa en àmbits formals (administració, escola, premsa) i l'altra queda reduïda als usos familiars i informals.
• Conflicte lingüístic: situació en què dues llengües competixen pels mateixos àmbits d'ús.
• Substitució lingüística: procés pel qual una comunitat abandona progressivament la seua llengua i adopta una altra.
• Normalització lingüística: procés per a recuperar l'ús d'una llengua en tots els àmbits (social, educatiu, administratiu, cultural) i fer que siga la llengua «normal» de la comunitat.
• Normativització: fixació de normes comunes d'ortografia, gramàtica i lèxic perquè la llengua tinga un model estàndard.

Fites de la política lingüística valenciana

• 1932 – Normes de Castelló: escriptors i entitats valencianes accepten unes normes ortogràfiques comunes, basades en les de l'Institut d'Estudis Catalans, adaptades a les particularitats valencianes.
• 1978 – Constitució espanyola (article 3): el castellà és la llengua oficial de l'Estat; les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts.
• 1982 – Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana: estableix que els dos idiomes oficials són el valencià i el castellà, i que tothom té dret a conéixer-los i usar-los. L'Estatut es va reformar l'any 2006.
• 1983 – Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià: regula l'ús del valencià en l'administració, l'ensenyament i els mitjans de comunicació, i distingix entre territoris de predomini lingüístic valencià i de predomini lingüístic castellà.
• 1998 – Llei de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL): la institució normativa del valencià, que va començar a funcionar l'any 2001. Ha publicat, entre altres obres, el Diccionari normatiu valencià i la Gramàtica normativa valenciana.

Les lleis que regulen l'ús del valencià en l'ensenyament han canviat diverses vegades en les últimes dècades. Si treballes este tema, consulta sempre la normativa vigent en la pàgina oficial de la Generalitat Valenciana.

Àmbits d'actuació

• Educació: presència del valencià com a assignatura i com a llengua vehicular.
• Administració: dret de la ciutadania a dirigir-se a l'administració en qualsevol de les dues llengües oficials.
• Mitjans de comunicació: existència de televisió, ràdio i premsa en valencià.
• Cultura i lleure: suport a la literatura, el cinema, el teatre o la música en valencià.
• Socioeconomia: retolació, etiquetatge, atenció al públic.

Exemples resolts

Exemple 1. Identificar la diglòssia. En una família, els avis parlen valencià a casa i amb els veïns, però quan van al metge o al banc canvien al castellà perquè pensen que és «més correcte». Esta situació és un exemple de diglòssia: el valencià queda reservat als usos familiars i el castellà s'associa als usos formals i de prestigi.

Exemple 2. Distingir normalització i normativització. Quan l'AVL decidix com s'escriu una paraula i la inclou en el diccionari, fa una tasca de normativització. Quan un ajuntament retola els carrers en valencià o una televisió emet programes en valencià, contribuïx a la normalització.

Exemple 3. Llengua pròpia i oficial. A la Comunitat Valenciana, el valencià és alhora llengua pròpia i oficial; el castellà és llengua oficial. En les comarques de l'interior on històricament es parla castellà (per exemple, els Serrans o la Foia de Bunyol), el castellà és la llengua tradicional del territori.

Per a reflexionar

Les llengües no desapareixen soles: depenen de si els seus parlants les transmeten als fills i les usen en tots els àmbits. Les actituds personals (parlar valencià amb qui no el coneix bé però l'entén, no canviar de llengua de manera automàtica, consumir cultura en valencià) també són una forma de política lingüística quotidiana.

Exercicis