Verdaguer, Maragall, Espriu, Rodoreda

Verdaguer, Maragall, Espriu, Rodoreda

Aquests quatre autors són peces clau de la literatura catalana contemporània i representen quatre moments diferents: Jacint Verdaguer, la Renaixença; Joan Maragall, el Modernisme; Salvador Espriu i Mercè Rodoreda, la literatura de postguerra. Coneixent-los podem seguir l'evolució de la literatura catalana des de la segona meitat del segle XIX fins als anys setanta del segle XX.

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902)

Sacerdot i poeta, és la gran figura de la Renaixença. Va demostrar que el català podia ser una llengua literària moderna capaç de tractar els grans temes i va fixar un model de llengua literària ric, basat en la parla viva. Va guanyar diversos premis als Jocs Florals.

• L'Atlàntida (1877): poema èpic que explica l'enfonsament mític de l'Atlàntida i el naixement d'Espanya, amb Hèrcules com a protagonista, i que acaba amb la visió de Colom.
• Canigó (1886): poema èpic sobre els orígens llegendaris de Catalunya als Pirineus, amb el cavaller Gentil i la fada Flordeneu.
• Idil·lis i cants místics (1879): poesia religiosa.

Al final de la seva vida va patir un greu conflicte amb l'Església i amb el seu protector, el marquès de Comillas, que va acabar amb la seva suspensió com a sacerdot durant uns anys. El seu enterrament a Barcelona va ser multitudinari.

Joan Maragall (Barcelona, 1860 – 1911)

És el poeta més important del Modernisme. La seva teoria de la paraula viva defensa que el poema ha de néixer de la inspiració, de manera espontània, i que el poeta no l'ha de corregir gaire per no perdre'n la vida (ho exposa a l'Elogi de la paraula, 1903).

• «La vaca cega»: un poema sobre una vaca que ha perdut la vista i continua anant a la font; és una imatge de la dignitat davant del dolor.
• El comte Arnau: reelaboració d'una llegenda popular sobre un noble condemnat a vagar eternament, símbol de la passió i la rebel·lia.
• «Cant espiritual»: el poeta demana a Déu per què hauria de desitjar un altre cel si la bellesa d'aquest món ja és tan gran.

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985)

Poeta, narrador i dramaturg, és una de les veus principals de la postguerra. La seva obra gira entorn de la mort, el pas del temps i la convivència entre els pobles. Crea un univers mític propi amb noms inventats:

• Sinera és el nom de la vila d'Arenys de Mar llegit a l'inrevés; representa el paradís perdut de la infantesa.
• Sepharad (nom hebreu d'Espanya) i Konilòsia (Catalunya).

Obres destacades: Cementiri de Sinera (1946), Primera història d'Esther (1948, teatre) i La pell de brau (1960), on fa una crida a la convivència i a la llibertat dels diferents pobles de Sepharad.

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983)

És la novel·lista catalana més traduïda del segle XX. Després de la Guerra Civil es va exiliar (França i, després, Ginebra). La seva obra se centra en el món interior dels personatges, sobretot femenins, amb un estil aparentment senzill però molt poètic, ple de símbols.

• La plaça del Diamant (1962): la Natàlia, a qui el seu marit Quimet anomena Colometa, explica en primera persona la seva vida al barri de Gràcia abans, durant i després de la Guerra Civil. Destaquen els símbols dels coloms i el crit final de la protagonista, que l'allibera.
• El carrer de les Camèlies (1966).
• Mirall trencat (1974): la decadència d'una família burgesa al llarg de tres generacions.
• Aloma (1938, reescrita el 1969).

Exemples resolts

Exemple 1. Per què Espriu anomena Sinera el seu poble? Resolució: perquè és Arenys llegit a l'inrevés (A-r-e-n-y-s → s-y-n-e-r-A, adaptat com a Sinera), i li permet convertir un lloc real en un espai mític.

Exemple 2. Un poema afirma que cal escriure «tal com raja», sense polir el vers. Quin autor i quina teoria? Resolució: Joan Maragall i la teoria de la paraula viva.

Exemple 3. Ordena cronològicament: La plaça del Diamant, L'Atlàntida, Cementiri de Sinera, Elogi de la paraula. Resolució: L'Atlàntida (1877) → Elogi de la paraula (1903) → Cementiri de Sinera (1946) → La plaça del Diamant (1962).

Exercicis