Novel·la catalana actual: Cabré, Monzó, Barbal

Novel·la catalana actual: Cabré, Monzó, Barbal

A partir dels anys setanta del segle XX, amb la fi de la dictadura franquista, la narrativa catalana recupera la normalitat: augmenten els lectors, les editorials i els premis, i la novel·la i el conte es converteixen en els gèneres amb més públic. En aquesta lliçó estudiarem tres autors fonamentals d'aquest període, molt diferents entre ells: Jaume Cabré, Quim Monzó i Maria Barbal.

Jaume Cabré (Barcelona, 1947)

És un dels novel·listes catalans més traduïts. Les seves novel·les són ambicioses, amb molts personatges i diferents èpoques que s'entrellacen. La seva tècnica més característica és el canvi de veu narrativa i de temps sense avís, de vegades dins d'una mateixa frase, cosa que obliga el lector a estar molt atent.

• Senyoria (1991): la Barcelona de finals del segle XVIII i un jutge corrupte, l'il·lustríssim senyor Rafel Massó.
• L'ombra de l'eunuc (1996): la història d'una família i del país al llarg del segle XX.
• Les veus del Pamano (2004): la memòria de la Guerra Civil i la postguerra en un poble del Pirineu, a través del mestre Oriol Fontelles i de la mestra Tina Bros, que n'investiga la història dècades després.
• Jo confesso (2011): Adrià Ardèvol, un intel·lectual, repassa la seva vida i la història d'un violí antic; la novel·la reflexiona sobre el mal al llarg de la història europea.

Quim Monzó (Barcelona, 1952)

És sobretot un mestre del conte. Els seus relats són breus, amb un llenguatge directe i proper a la llengua parlada, i fan servir l'humor, la ironia i l'absurd per mostrar la incomunicació, les relacions de parella i les convencions socials. Sovint parteix d'una situació quotidiana que es va deformant fins a l'extrem.

• Reculls de contes: Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), El perquè de tot plegat (1993), Guadalajara (1996), Mil cretins (2007).
• Novel·les: Benzina (1983) i La magnitud de la tragèdia (1989).

També és un conegut articulista de premsa, on aplica la mateixa mirada irònica a l'actualitat.

Maria Barbal (Tremp, 1949)

La seva obra està molt lligada al món rural del Pallars i a la memòria de les persones senzilles, especialment de les dones. Escriu amb un estil sobri, clar i poètic.

• Pedra de tartera (1985): és la seva obra més llegida. La protagonista, la Conxa, narra en primera persona la seva vida en un poble del Pallars, des de la infància fins a la vellesa: la feina dura del camp, el matrimoni amb en Jaume, la Guerra Civil i la mort del marit, i finalment el trasllat a Barcelona. El títol és una metàfora: la pedra que es desprèn de la tartera (el pendent de pedres de la muntanya) i ja no pot tornar al seu lloc, com la Conxa quan ha de deixar el seu món.
• Altres obres: Càmfora (1992), sobre l'emigració del camp a la ciutat; Carrer Bolívia (1999), sobre una família andalusa que emigra a Barcelona; País íntim (2005).

Comparació dels tres autors

• Gènere preferit: Cabré i Barbal, la novel·la; Monzó, el conte.
• Temes: Cabré, la memòria històrica i el mal; Monzó, l'absurd de la vida urbana contemporània; Barbal, el món rural, la guerra i el desarrelament.
• Estil: Cabré, complex i polifònic; Monzó, àgil, irònic i col·loquial; Barbal, sobri i intimista.

Exemples resolts

Exemple 1. Llegim un fragment en què una dona gran explica, en primera persona, com era la vida a casa quan era petita, en un poble de muntanya, i com va haver de marxar a la ciutat. De quin autor és més probable que sigui? Resolució: primera persona, veu femenina, món rural de muntanya i desarrelament: són els trets de Maria Barbal (en concret, de Pedra de tartera).

Exemple 2. Un relat de dues pàgines explica com un home intenta entrar a casa seva però cada vegada que obre la porta es troba en una habitació diferent; tot s'explica amb frases curtes i un to divertit. Resolució: brevetat, situació quotidiana que deriva en l'absurd i humor: trets propis de Quim Monzó.

Exemple 3. En una mateixa pàgina, el narrador passa del segle XX al segle XVII i d'una primera persona a una tercera sense cap marca tipogràfica. Resolució: és la tècnica polifònica característica de Jaume Cabré.

Exercicis