Estás viendo el contenido de esta lección en modo lectura. Los ejercicios no se corrigen aquí — accede con una cuenta gratuita para practicar con corrección automática y guardar tu progreso.
Oracions complexes: coordinació i subordinació
Introducció
Quan parlem i escrivim, no sempre fem servir frases curtes amb un sol verb. Sovint unim diverses idees en una sola oració: «Plou i fa fred», «Vull que vinguis», «Quan arribis, truca'm». Aquestes són oracions complexes (o compostes). En aquesta lliçó aprendràs a distingir les oracions simples de les complexes i a reconèixer les dues maneres principals d'unir oracions: la coordinació i la subordinació.
Explicació
1. Oració simple i oració complexa
Una oració simple té un sol verb conjugat (o una sola forma verbal, encara que sigui composta o perifràstica): «El gat dorm al sofà», «Ahir vaig anar al cinema», «He acabat els deures».
Una oració complexa té dos o més verbs conjugats, és a dir, està formada per dues o més oracions unides: «El gat dorm i el gos juga».
Truc: compta els verbs conjugats. Si n'hi ha més d'un, normalment és una oració complexa.
2. La juxtaposició
Les oracions s'uneixen sense cap nexe, només amb un signe de puntuació (coma, punt i coma o dos punts): «Plou molt; no sortirem». «Vine aviat: comença la pel·lícula».
3. La coordinació
Les oracions coordinades tenen el mateix nivell: cap no depèn de l'altra i totes dues tenen sentit per si soles. S'uneixen amb conjuncions coordinants.
Copulatives (sumen idees): i, ni. «La Marta canta i el Pau toca la guitarra». «No menja ni beu».
Disjuntives (presenten opcions): o, o bé. «Vols aigua o prefereixes suc?».
Adversatives (contraposen idees): però, sinó, en canvi. «Volia sortir, però plovia». «No ho ha fet ell, sinó la seva germana».
Explicatives (aclareixen): és a dir, o sigui. «És un animal herbívor, és a dir, menja plantes».
4. La subordinació
En la subordinació, una oració (la subordinada) depèn d'una altra (la principal) i fa una funció dins d'ella. La subordinada sola no té sentit complet: «...que vinguis» o «quan arribis» no diuen res per si soles.
Subordinades substantives: fan la funció d'un nom (subjecte, complement directe...). Solen començar amb que o si. «Vull que vinguis a la festa» (= vull això). «No sé si vindrà».
Subordinades adjectives o de relatiu: fan la funció d'un adjectiu i acompanyen un nom (l'antecedent). Comencen amb un pronom relatiu: que, qui, on, el qual. «El llibre que em vas deixar és molt interessant» (= el llibre prestat). «Aquesta és la casa on vaig néixer».
Subordinades adverbials: indiquen circumstàncies, com un adverbi.
De temps: quan, mentre. «Quan arribis, truca'm».
De causa: perquè, com que. «No he vingut perquè estava malalt».
De finalitat: perquè + subjuntiu, per + infinitiu. «T'ho explico perquè ho entenguis».
De condició: si. «Si estudies, aprovaràs».
De concessió: encara que. «Encara que plogui, anirem d'excursió».
Fixa't que en català perquè pot indicar causa (amb indicatiu) o finalitat (amb subjuntiu).
Exemples
Exemple 1: classificar oracions
«Els ocells canten al matí.» → un verb (canten): oració simple.
«Estudio molt, però no aprovo.» → dos verbs units per però: coordinada adversativa.
«El noi que porta ulleres és el meu cosí.» → que porta ulleres acompanya el nom noi: subordinada adjectiva (de relatiu).
«Si fa sol, anirem a la platja.» → si fa sol expressa una condició: subordinada adverbial condicional.
Exemple 2: unir oracions simples
Oracions simples: «Tinc gana.» «No he esmorzat.»
Amb coordinació copulativa: «Tinc gana i no he esmorzat».
Amb subordinació causal: «Tinc gana perquè no he esmorzat».
Amb juxtaposició: «Tinc gana: no he esmorzat».
Fixa't que la subordinació deixa més clara la relació entre les idees (la causa).