Joan Fuster i assaig

Introducció

Joan Fuster és un dels escriptors més importants de la literatura en valencià del segle XX i un dels grans assagistes de tota la literatura catalana. En este tema coneixerem què és l'assaig com a gènere literari, quines són les seues característiques i per què l'obra de Fuster és tan rellevant.

Explicació

Què és l'assaig?

L'assaig és un text en prosa, d'extensió variable, en què l'autor reflexiona de manera personal sobre un tema (la societat, la cultura, la història, la llengua, la vida quotidiana...). No pretén esgotar el tema ni demostrar-lo com un tractat científic, sinó oferir un punt de vista propi i fer pensar el lector. El gènere pren el nom de l'obra Essais (1580) del francés Michel de Montaigne, considerat el seu creador. La paraula assaig vol dir «intent» o «prova»: l'autor «prova» les seues idees.

Característiques de l'assaig

• Subjectivitat: l'autor expressa la seua opinió, sovint en primera persona.
• Llibertat temàtica: qualsevol tema pot ser objecte d'un assaig.
• Caràcter argumentatiu: l'autor defén una tesi amb arguments, exemples, citacions o anècdotes.
• Estil cuidat i personal: hi ha voluntat literària; es fan servir la ironia, les preguntes retòriques o les comparacions.
• Diàleg amb el lector: l'assaig invita a pensar i a discutir, no imposa una veritat definitiva.

Hi ha formes breus relacionades amb l'assaig, com l'article d'opinió i l'aforisme, una frase breu i enginyosa que conté una idea o una reflexió.

Joan Fuster (Sueca, 1922 – 1992)

Joan Fuster va nàixer i va viure a Sueca (la Ribera Baixa). Va estudiar Dret, però es va dedicar a escriure. Va començar com a poeta, però és conegut sobretot com a assagista. Algunes de les seues obres més destacades són:

• Nosaltres, els valencians (1962): assaig sobre la història i la identitat dels valencians, que va tindre una gran influència i va provocar molt de debat.
• Diccionari per a ociosos (1964): reflexions breus ordenades alfabèticament, com si fora un diccionari, sobre temes molt diversos.
• Consells, proverbis i insolències (1968): recull d'aforismes.

Trets del seu estil: escepticisme (dubta de les veritats absolutes), ironia, un to conversacional i proper, frases clares i precises, i una gran capacitat per a fer pensar a partir de temes quotidians. Admirava Montaigne, i com ell escrivia per a entendre el món i entendre's a si mateix. A més, Fuster va contribuir molt a la normalització del valencià com a llengua literària i de cultura.

Com escriure un assaig breu

1. Tria un tema i formula una pregunta («Per què ens costa tant avorrir-nos?»).
2. Decidix la teua tesi (la idea que defendràs).
3. Busca dos o tres arguments i algun exemple de la vida quotidiana.
4. Escriu amb veu pròpia: pots usar la primera persona, preguntes retòriques i un toc d'ironia.
5. Tanca amb una conclusió oberta que convide el lector a continuar pensant.

Exemples resolts

Exemple 1: reconéixer un fragment assagístic

«Diem que no tenim temps, però potser el que no tenim és paciència. Mirem el mòbil mentre esperem l'autobús, mentre sopem, mentre parlem amb un amic. No serà que tenim por de quedar-nos a soles amb els nostres pensaments?» (text d'exemple)

• Tema: la relació amb el temps i la tecnologia.
• Tesi: no ens falta temps, ens falta paciència.
• Recursos: primera persona del plural, enumeració (mentre... mentre... mentre), pregunta retòrica final.
• Gènere: és un fragment d'assaig perquè és subjectiu, argumentatiu i invita a la reflexió.

Exemple 2: assaig o notícia?

«L'Ajuntament ha inaugurat hui una biblioteca nova amb 20.000 llibres» és una notícia: informa de manera objectiva. «Una biblioteca nova és la millor inversió que pot fer un poble» és una opinió que podria ser la tesi d'un assaig.

Exemple 3: escriure l'inici d'un assaig breu

Tema: els deures. Tesi: els deures són útils només si són pocs i ben pensats.

«Cada vesprada, a les cinc, milers d'adolescents obrin la motxilla amb el mateix sospir. Els deures, diuen els adults, ens fan responsables. Potser sí. Però també és possible que una pàgina d'exercicis repetits ens ensenye, sobretot, a odiar una matèria. Jo no estic contra els deures: estic contra els deures inútils.»

Observa els trets assagístics: primera persona, una tesi clara al final del paràgraf, una concessió («Potser sí») i un to una mica irònic, com li agradava a Fuster.

Exercicis