Les paraules no són mai del tot neutres. Quan triem una paraula en lloc d'una altra, transmetem una manera de veure el món. Qui té poder (governs, empreses, mitjans) sap que el llenguatge pot fer que una idea sembli normal o estranya, bona o dolenta. I, al mateix temps, les llengües i les maneres de parlar també tenen més o menys prestigi segons qui les parla.
En aquesta lliçó estudiarem com el llenguatge reflecteix i reforça la ideologia (el conjunt d'idees i valors d'un grup) i el poder, i aprendrem a detectar-ho en els textos que llegim i escoltem.
La denotació és el significat objectiu d'una paraula; la connotació, els valors afegits que desperta. «Manifestants», «vàndals» i «ciutadans indignats» poden referir-se a les mateixes persones, però cada paraula provoca una valoració diferent.
L'eufemisme suavitza una realitat incòmoda: «danys col·laterals» (víctimes civils), «creixement negatiu» (decreixement de l'economia), «expedient de regulació» (acomiadaments). El disfemisme fa el contrari: presenta una realitat de manera més dura o despectiva per desprestigiar-la. Tots dos poden servir per manipular.
L'enquadrament és la perspectiva des de la qual es presenta un tema. No és el mateix parlar de «càrrega fiscal» (els impostos com un pes) que de «contribució» (els impostos com una aportació al bé comú). Qui aconsegueix imposar les seves paraules en un debat sovint ja ha guanyat una part de la discussió.
El llenguatge pot reproduir estereotips: anomenar només en masculí professions que fan homes i dones, parlar de les dones sempre en relació amb un home («la dona de...») o fer servir expressions despectives cap a altres col·lectius. El llenguatge inclusiu intenta evitar-ho amb recursos com els noms col·lectius («el professorat», «l'alumnat»), les formes dobles («els nens i les nenes») o les construccions impersonals.
Les llengües no són millors ni pitjors entre si, però la societat els atribueix més o menys prestigi segons el poder dels seus parlants. Quan en una comunitat una llengua s'usa en els àmbits formals (administració, escola, mitjans) i una altra queda reduïda a l'àmbit familiar, parlem de diglòssia. És el que va viure el català durant segles. També passa amb les varietats d'una mateixa llengua: hi ha qui considera, sense cap base científica, que un dialecte és «més correcte» que un altre. Una frase molt citada, atribuïda al lingüista Max Weinreich, ho resumeix amb ironia: «Una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una armada».
La gramàtica també pot amagar responsabilitats. Compara «La policia va ferir dos manifestants» amb «Dos manifestants van resultar ferits». En la segona frase desapareix qui va fer l'acció. Passa el mateix amb les nominalitzacions, que converteixen una acció en un nom: «la pujada de preus» no diu qui ha pujat els preus. Quan llegim un text, és útil preguntar-nos sempre: qui fa l'acció i per què no s'esmenta?
Recorda, a més, que l'anàlisi crítica no consisteix a sospitar de tot, sinó a identificar les tries lingüístiques, contrastar la informació amb altres fonts i argumentar la pròpia interpretació.
Exemple 1. Analitzar connotacions. Notícia A: «Un grup de joves ocupa un edifici buit.» Notícia B: «Una banda d'okupes assalta un edifici.»
Resolució: «grup de joves» és neutre; «banda» té connotació delictiva i «assalta» suggereix violència. El fet pot ser el mateix, però B transmet una valoració negativa i A no.
Exemple 2. Identificar un eufemisme. «L'empresa ha iniciat un procés de reestructuració de la plantilla.»
Resolució: «reestructuració de la plantilla» és un eufemisme que amaga una realitat més dura: probablement hi haurà acomiadaments.
Exemple 3. Proposar una alternativa inclusiva. «Els professors i els pares es reuniran dijous.»
Resolució: «El professorat i les famílies es reuniran dijous.» Fem servir noms col·lectius que inclouen tothom i el text no s'allarga.
Exemple 4. Detectar l'agent amagat. «S'han tancat tres línies d'autobús nocturn.»
Resolució: la construcció impersonal amb s' no diu qui ha pres la decisió (l'ajuntament? l'empresa?). Una versió que no l'amaga seria: «L'ajuntament ha tancat tres línies d'autobús nocturn.»
Quina d'aquestes expressions és un eufemisme?
Com s'anomena la situació en què una llengua s'usa en els àmbits formals i una altra només a casa?
Quina d'aquestes frases és una alternativa inclusiva a «Els alumnes han de portar l'autorització»?
Què vol dir que una paraula té connotació negativa?
¿Quieres hacer los ejercicios y guardar tu progreso en Llengua Catalana i Literatura - 4t ESO?
Crear cuenta gratis