Poesia avançada: figures retoriques i formes

Poesia avançada: figures retòriques i formes

La poesia és el gènere literari que treballa la llengua amb més cura. Un poeta no només diu coses: tria el ritme, el so i les imatges perquè les paraules emocionin i facin pensar. En aquesta lecció aprendràs a reconèixer les figures retòriques més habituals i les formes mètriques bàsiques de la poesia catalana: com es compten les síl·labes d'un vers, quins tipus de rima hi ha i com s'organitzen les estrofes.

Les figures retòriques

Una figura retòrica és un recurs que s'aparta de la manera habitual de parlar per aconseguir un efecte expressiu. Les podem agrupar en tres famílies:

• Figures fòniques (juguen amb el so):
  • Al·literació: repetició d'un mateix so en paraules properes. «El vent venia volant per la vall.» (repetició del so de la lletra v)
  • Onomatopeia: paraula que imita un so real. «El rellotge fa tic-tac a la cuina.»
• Figures de construcció (juguen amb l'ordre i la repetició de les paraules):
  • Anàfora: repetició d'una o més paraules a l'inici de versos o frases seguides. «Per tu canto, per tu escric, per tu visc.»
  • Paral·lelisme: repetició d'una mateixa estructura sintàctica. «El mar és blau, el cel és clar.»
  • Hipèrbaton: alteració de l'ordre lògic de la frase. «De la muntanya les flors he collit» (ordre habitual: he collit les flors de la muntanya).
  • Enumeració: acumulació d'elements. «Pins, alzines, roures i faigs cobrien el turó.»
• Figures de significat (juguen amb el sentit de les paraules):
  • Comparació o símil: relaciona dos elements amb un nexe explícit (com, igual que, semblant a). «Els teus ulls són com dos estels.»
  • Metàfora: identifica dos elements sense nexe. «Els teus ulls són dos estels.»
  • Personificació: atribueix qualitats humanes a coses, animals o idees. «La lluna somreia damunt del poble.»
  • Hipèrbole: exageració. «T'he esperat mil anys.»
  • Antítesi: contraposició de dues idees oposades. «És tan curt l'amor i tan llarg l'oblit.»
  • Epítet: adjectiu que expressa una qualitat pròpia del nom, que no caldria dir. «la blanca neu», «el verd prat».

La diferència entre comparació i metàfora és una de les qüestions més preguntades: si hi ha un nexe comparatiu (com), és comparació; si no n'hi ha, és metàfora.

La mètrica catalana: com es compta un vers

En català, les síl·labes d'un vers es compten fins a l'última síl·laba tònica; les síl·labes àtones que vénen després no es compten. A més, s'apliquen dues regles de so:

• Sinalefa: quan una paraula acaba en vocal i la següent comença en vocal (o en h + vocal), les dues vocals es poden ajuntar en una sola síl·laba mètrica. «ta-a-mor» es pronuncia «taa-mor».
• Diftongs: ai, ei, oi, au, eu, iu, ou, ui… compten com una sola síl·laba (cau-re, pei-xos).

Segons el nombre de síl·labes, els versos es diuen heptasíl·labs (7), octosíl·labs (8), decasíl·labs (10) o alexandrins (12). Els versos de fins a 8 síl·labes són d'art menor; els de 9 o més, d'art major. Els versos llargs solen tenir una pausa interna, la cesura, que els divideix en dues parts o hemistiquis: el decasíl·lab català clàssic té la cesura després de la quarta síl·laba (4 + 6) i l'alexandrí, al mig (6 + 6).

La rima

• Rima consonant: coincideixen totes les vocals i consonants a partir de l'última vocal tònica (cançó / raó, porta / morta).
• Rima assonant: només coincideixen les vocals (porta / roca).
• Rima masculina: entre paraules agudes (cançó / raó). Rima femenina: entre paraules planes (porta / morta).
• Vers blanc: té mesura però no rima. Vers lliure: no té ni mesura fixa ni rima.

L'esquema de rima s'indica amb lletres: minúscules per als versos d'art menor i majúscules per als d'art major (per exemple, ABBA).

Formes i estrofes

• Apariat: dos versos que rimen entre si (AA).
• Quartet: quatre versos d'art major, normalment ABBA o ABAB.
• Tercet: tres versos d'art major.
• Sonet: poema de 14 versos, generalment decasíl·labs, organitzats en dos quartets i dos tercets. Va néixer a Itàlia i l'han conreat molts poetes catalans, sobretot a partir del segle XIX.
• Romanç: sèrie indefinida de versos (sovint heptasíl·labs o octosíl·labs) amb rima assonant als versos parells.

Exemples resolts

Exemple 1. Identificar figures. «La pluja plora sobre els teulats, / plora pels carrers, plora pels camps.»

• «La pluja plora»: la pluja fa una acció humana → personificació.
• Es repeteix plora a l'inici de les parts → anàfora.
• Els sons /pl/ de pluja i plora → al·literació.

Exemple 2. Comptar síl·labes. Vers: «La terra canta amb veu d'argent».

• Separem: La / ter / ra / can / ta_amb / veu / d'ar / gent.
• Entre canta i amb fem sinalefa (ta_amb = 1 síl·laba).
• L'última paraula, argent, és aguda: la darrera síl·laba tònica és -gent, i és l'última del vers.
• Resultat: 8 síl·labes → octosíl·lab (art menor).

Exemple 3. Vers amb final pla. «Camina lenta la tardor» i «Sota les fulles de la tarda».

• Ca / mi / na / len / ta / la / tar / dor → 8 síl·labes (aguda, es compten totes).
• So / ta / les / fu / lles / de / la / tar / da → la paraula final, tarda, és plana: la síl·laba -da és àtona i no es compta. Resultat: 8 síl·labes.
• Tots dos versos són octosíl·labs, encara que el segon tingui una síl·laba fonètica més.

Exemple 4. Esquema de rima. Quatre decasíl·labs acabats en mar / vela / estela / navegar. Mar i navegar rimen (A); vela i estela rimen (B). Esquema: ABBA, rima consonant; és un quartet.

Exercicis