Registres i varietats del català

Registres i varietats del català

Introducció

Una persona de València, una de Palma i una de Girona parlen la mateixa llengua, però no la parlen exactament igual. A més, cadascuna parla diferent quan xerra amb els amics que quan fa una exposició a classe. Aquesta diversitat no és un error: és una característica de totes les llengües. En aquesta lliçó estudiaràs les varietats del català i els registres.

Explicació

1. Tipus de varietats

• Varietats geogràfiques (dialectes): depenen del territori on viu el parlant.
• Varietats històriques: depenen de l'època (el català medieval de Ramon Llull no és igual que l'actual).
• Varietats socials (sociolectes): depenen del grup social, l'edat o la professió (la parla dels joves, l'argot d'un ofici).
• Varietats funcionals (registres): depenen de la situació comunicativa.

2. Els dialectes del català

Els dialectes s'agrupen en dos grans blocs, segons sobretot la pronunciació de les vocals àtones (sense accent):

• Bloc oriental: rossellonès, central, balear i alguerès. La a i la e àtones es pronuncien igual, amb un so neutre (la vocal neutra): casa i pare acaben amb el mateix so.
• Bloc occidental: nord-occidental i valencià. La a i la e àtones es distingeixen: casa acaba en [a] i pare en [e].

També hi ha diferències de morfologia i de lèxic:

• Primera persona del present (jo canto): canto (central i nord-occidental), cante (valencià), cant (balear), canti (rossellonès).
• Lèxic: noi (central), xiquet (valencià i nord-occidental), al·lot (balear).

Totes aquestes formes són correctes en el seu territori. Per a la comunicació general existeix l'estàndard, una varietat comuna i neutra que fixen l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i, al País Valencià, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). És la que s'usa als mitjans de comunicació, a l'escola i a l'administració, i admet formes de tots els dialectes.

3. Els registres

El registre és la manera de parlar o escriure que triem segons la situació. Hi influeixen quatre factors:

• El tema: quotidià o especialitzat.
• El canal: oral o escrit.
• El propòsit: informar, convèncer, demanar, divertir...
• La relació entre els interlocutors: de confiança o de distància.

Principals registres:

• Col·loquial o familiar: espontani, amb frases curtes, interjeccions, frases fetes i lèxic expressiu. Amb amics i família.
• Vulgar: amb paraules malsonants o formes incorrectes. S'ha d'evitar.
• Estàndard: correcte i neutre. Notícies, llibres de text.
• Formal o culte: molt acurat, amb tractament de respecte (vostè) i estructures elaborades. Sol·licituds, discursos.
• Literari: busca la bellesa i l'expressivitat. Poesia, novel·la.
• Cientificotècnic: precís i objectiu, amb tecnicismes. Articles científics, manuals.

Parlar bé no vol dir parlar sempre formal, sinó ser adequat: triar el registre que correspon a cada situació.

Exemples resolts

Exemple 1. Identifica el registre de cada frase:

• a) «Ei, passa'm els apunts, que ahir no vaig venir!»
• b) «Em podries deixar els apunts d'ahir, si us plau?»
• c) «Li agrairia que em fes arribar els apunts de la sessió d'ahir.»

Resolució: a) col·loquial (interjecció ei, imperatiu directe, to de confiança); b) estàndard (correcte i neutre, amb si us plau); c) formal (tractament de vostè, verb agrair en condicional, lèxic acurat).

Exemple 2. Una persona diu «Jo cant cada dia». D'on deu ser?

Resolució: la forma cant, sense desinència, és pròpia del balear. Per tant, és probablement de les Illes Balears.

Exemple 3. Escriu en registre col·loquial i en registre formal aquest missatge: «demanar a algú que tanqui la finestra».

Resolució: col·loquial: «Tanca la finestra, que fa un fred que pela!» (imperatiu, frase feta, to de confiança). Formal: «Seria tan amable de tancar la finestra, si us plau?» (tractament de vostè, condicional de cortesia, fórmula de respecte).

Exemple 4. Llegeix: «A la platja, els xiquets jugaven amb la pilota». Quin dialecte reflecteix el lèxic? És incorrecte en un text estàndard?

Resolució: xiquet és propi del valencià i del nord-occidental. No és incorrecte: l'estàndard és polimòrfic, és a dir, admet formes de diversos dialectes. Un text estàndard escrit a València o a Lleida pot usar xiquet amb tota normalitat.

Recorda

• Varietats geogràfiques, històriques, socials i funcionals.
• Dos blocs dialectals: oriental (rossellonès, central, balear, alguerès) i occidental (nord-occidental, valencià).
• Cap dialecte és «millor» que un altre.
• El bon parlant adapta el registre a la situació.

Exercicis