Política lingüística i lleis

Política lingüística i lleis

La política lingüística és el conjunt de decisions que prenen els governs i les institucions per regular l'ús de les llengües en un territori: a l'escola, a l'administració, als mitjans de comunicació o al comerç. En el cas del català, una llengua que comparteix territori amb altres llengües més poderoses (el castellà, el francès, l'italià), aquestes decisions són clau per garantir-ne la supervivència.

Conceptes bàsics

• Llengua oficial: la que reconeix la llei per a l'ús de l'administració. Els ciutadans tenen dret a usar-la amb les institucions.
• Llengua pròpia: la llengua històrica d'un territori. L'Estatut de Catalunya diu que el català és la llengua pròpia de Catalunya.
• Cooficialitat: quan dues o més llengües són oficials en un mateix territori.
• Normalització lingüística: procés per aconseguir que una llengua s'utilitzi amb normalitat en tots els àmbits de la vida social.
• Normativització: fixar les normes de la llengua (ortografia, gramàtica, diccionari). La duen a terme l'Institut d'Estudis Catalans (fundat el 1907) i, al País Valencià, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
• Diglòssia: situació en què una llengua s'usa en els àmbits formals i de prestigi i una altra queda reduïda als àmbits familiars i informals.

Les principals lleis

Estat espanyol

• Constitució espanyola (1978), article 3: el castellà és la llengua oficial de l'Estat; les altres llengües d'Espanya són també oficials a les comunitats autònomes respectives d'acord amb els seus estatuts.

Catalunya

• Estatut d'Autonomia (1979 i reforma del 2006): el català és la llengua pròpia de Catalunya i, juntament amb el castellà, és oficial. L'Estatut del 2006 també reconeix l'occità (aranès) com a llengua oficial.
• Llei de normalització lingüística (1983): va impulsar l'ús del català a l'escola, a l'administració i als mitjans de comunicació després dels anys de prohibició del franquisme.
• Llei de política lingüística (1998): va substituir l'anterior i va ampliar l'ús del català a nous àmbits, com l'empresa i el consum.
• A l'escola, el català és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular de l'ensenyament (model conegut com a immersió lingüística), i l'alumnat ha d'acabar l'etapa obligatòria dominant el català i el castellà.

Altres territoris de parla catalana

• Illes Balears: el català és oficial amb el castellà; Llei de normalització lingüística del 1986.
• País Valencià: el valencià (nom que rep el català en aquest territori) és oficial amb el castellà; Llei d'ús i ensenyament del valencià del 1983.
• Andorra: el català és l'única llengua oficial de l'Estat (Constitució de 1993).
• Franja de Ponent (Aragó), Catalunya del Nord (França) i l'Alguer (Sardenya, Itàlia): el català no hi és llengua oficial, i això en dificulta l'ús en l'administració i l'ensenyament.

Per què calen aquestes lleis

Durant la dictadura franquista (1939-1975) el català va ser prohibit o arraconat a l'escola, a l'administració i als mitjans de comunicació. Moltes persones que hi van créixer el parlaven a casa però no l'havien après a escriure. Les lleis de normalització van néixer per recuperar la presència pública de la llengua: que s'ensenyés a l'escola, que l'administració l'utilitzés i que hi hagués ràdio, televisió i premsa en català. Avui dia, la política lingüística també s'ocupa de nous reptes, com la presència del català a internet, a les plataformes audiovisuals i en l'acollida de les persones nouvingudes.

Drets lingüístics

Les lleis garanteixen, entre altres, el dret de conèixer les llengües oficials, el dret d'expressar-s'hi oralment i per escrit, i el dret de ser atès en la llengua oficial que triï el ciutadà en les relacions amb l'administració. A Catalunya, per exemple, els rètols i la informació dels establiments oberts al públic han de ser, com a mínim, en català.

Exemple resolt: analitzar una situació

Situació: una veïna de Lleida envia un escrit en català a l'Ajuntament i rep la resposta en català.

Anàlisi: el català és oficial a Catalunya i la veïna ha triat aquesta llengua per relacionar-se amb l'administració. L'Ajuntament compleix la llei responent-li en la llengua que ha triat. Si hagués escrit en castellà, també tindria dret a rebre la resposta en castellà, perquè totes dues llengües són oficials.

Exemple resolt: identificar la diglòssia

Situació: en una comunitat, tothom parla en una llengua a casa i amb els amics, però a l'escola, als diaris i als jutjats només se n'utilitza una altra.

Anàlisi: és una situació de diglòssia: la primera llengua queda reduïda als usos informals i la segona ocupa els usos de prestigi. La política de normalització intenta precisament evitar-ho, portant la llengua pròpia a tots els àmbits.

Exercicis