A Catalunya, a les Illes Balears, al País Valencià i a altres territoris de parla catalana, moltes persones parlen dues llengües o més. Com conviuen aquestes llengües? Totes s'utilitzen igual? En aquesta lliçó aprendràs tres paraules clau de la sociolingüística, la ciència que estudia la relació entre les llengües i la societat: bilingüisme, diglòssia i normalització.
Una persona és bilingüe quan sap parlar i entendre dues llengües. Per exemple, molts nens i nenes de Catalunya parlen català i castellà. Si en saps més de dues (català, castellà i anglès, per exemple), ets plurilingüe.
Saber diverses llengües és una riquesa: ajuda a comunicar-se amb més gent, a conèixer altres cultures i fins i tot a aprendre més fàcilment llengües noves.
També podem parlar de societat bilingüe: un territori on es parlen dues llengües. Però que en un lloc es parlin dues llengües no vol dir que totes dues es facin servir de la mateixa manera.
Hi ha diglòssia quan en una societat conviuen dues llengües però no tenen el mateix prestigi ni els mateixos usos:
Durant la dictadura franquista (1939-1975), el català va patir una situació de diglòssia molt forta: estava prohibit a l'escola, als diaris i als documents oficials, i només es podia fer servir a casa i en la vida privada. Per això moltes persones grans d'avui van aprendre a llegir i escriure només en castellà, encara que a casa parlessin català.
La normalització lingüística és el procés per aconseguir que una llengua que ha estat arraconada torni a fer-se servir amb normalitat en tots els àmbits: a l'escola, als mitjans de comunicació, a l'administració, a la cultura, a la ciència, a internet…
Després de la dictadura, es van aprovar lleis per protegir i fomentar el català. A Catalunya, la Llei de normalització lingüística (1983) i, més tard, la Llei de política lingüística (1998). Altres territoris també en van aprovar, com les Illes Balears i el País Valencià. Gràcies a aquestes mesures:
No hem de confondre la normalització amb la normativització. La normativització és fixar les normes de la llengua: l'ortografia, la gramàtica i el diccionari. En català la va fer principalment Pompeu Fabra a principis del segle XX, amb l'Institut d'Estudis Catalans. La normalització, en canvi, tracta de l'ús de la llengua a la societat.
Una llengua viu si la gent la fa servir. Llegir, mirar sèries, escoltar música i parlar en català, i també respectar totes les llengües i els seus parlants, ajuda a mantenir la diversitat lingüística.
El català es parla a Catalunya, al País Valencià (on també s'anomena valencià), a les Illes Balears, a Andorra (on és l'única llengua oficial), a la Franja de Ponent (Aragó), a la Catalunya del Nord (França), a la ciutat de l'Alguer (Sardenya, Itàlia) i al Carxe (Múrcia). Aquest conjunt de territoris s'anomena sovint Països Catalans o domini lingüístic català. En cada territori la situació de la llengua és diferent: en alguns és oficial i s'ensenya a l'escola, i en d'altres té molt poca presència pública.
Exemple 1. En un país imaginari, la llengua A s'usa a l'escola, a la televisió i als jutjats, i la llengua B només a casa i entre amics. Quina situació és?
Solució: diglòssia, perquè les dues llengües tenen usos diferents i la llengua B queda limitada a l'àmbit familiar.
Exemple 2. La Sara parla àrab amb els seus pares, català a l'escola i castellà amb alguns amics. Com la podem definir?
Solució: és plurilingüe, perquè parla més de dues llengües.
Exemple 3. Classifica: (a) fixar com s'escriu la paraula «perquè»; (b) fer que es facin programes de televisió en català.
Solució: (a) és normativització (normes de la llengua); (b) és normalització (ús de la llengua a la societat).
Com s'anomena una persona que parla dues llengües?
Què és la diglòssia?
Quina d'aquestes accions forma part de la normalització lingüística?
Qui va fixar principalment les normes ortogràfiques i gramaticals del català modern?
¿Quieres hacer los ejercicios y guardar tu progreso en Llengua Catalana - 6e Primaria?
Crear cuenta gratis