Estás viendo el contenido de esta lección en modo lectura. Los ejercicios no se corrigen aquí — accede con una cuenta gratuita para practicar con corrección automática y guardar tu progreso.
Sistema verbal i modes
El verb és la paraula més important de l'oració: ens diu què fa el subjecte, què li passa o com està. En esta lecció repassarem com està organitzat el sistema verbal en valencià: les conjugacions, les persones, els temps i, sobretot, els modes.
Les parts del verb
Un verb té dues parts: el lexema o arrel, que porta el significat (cant-), i la desinència, que indica la persona, el nombre, el temps i el mode (-àvem en cantàvem).
Les tres conjugacions
Primera conjugació: infinitius acabats en -ar: cantar, saltar, parlar.
Segona conjugació: infinitius acabats en -re o -er: perdre, batre, témer, saber.
Tercera conjugació: infinitius acabats en -ir: dormir, servir, obrir. Molts verbs d'esta conjugació són incoatius: afigen -ix- en algunes formes (jo servisc, ell servix, ells servixen).
Persona i nombre
Hi ha tres persones en singular (jo, tu, ell/ella/vosté) i tres en plural (nosaltres, vosaltres, ells/elles/vostés). Exemple del present d'indicatiu de cantar en valencià: jo cante, tu cantes, ell canta, nosaltres cantem, vosaltres canteu, ells canten.
Les formes no personals
Són formes que no indiquen persona:
Infinitiu: cantar, perdre, dormir.
Gerundi: cantant, perdent, dormint.
Participi: cantat, perdut, dormit.
Els modes verbals
El mode mostra l'actitud de la persona que parla davant del que diu.
Indicatiu: presenta les accions com a reals i segures. «Demà anem d'excursió.» «Ahir va ploure.»
Subjuntiu: expressa desitjos, dubtes, possibilitats o ordres indirectes. Sol aparéixer després de que: «Vull que vingues.» «Dubte que arribe a temps.» «Tant de bo faça sol demà!»
Imperatiu: expressa ordres, consells o peticions directes: «Tanca la porta.» «Escolteu atentament.»
Els temps principals de l'indicatiu
Amb el verb cantar (1a persona):
Present: jo cante.
Passat perifràstic: jo vaig cantar (acció acabada).
Perfet: jo he cantat.
Imperfet: jo cantava (acció habitual o que durava en el passat).
Futur: jo cantaré.
Condicional: jo cantaria.
Els temps simples tenen una sola paraula (cante, cantava) i els compostos es formen amb el verb haver + participi (he cantat, havia cantat).
El present de subjuntiu i l'imperatiu
Present de subjuntiu de cantar en valencià: que jo cante, que tu cantes, que ell cante, que nosaltres cantem, que vosaltres canteu, que ells canten.
«Els xiquets juguen al pati.» → indicatiu (fet real).
«Espere que guanyes la carrera.» → subjuntiu (desig, després de que).
«Obri la finestra, per favor.» → imperatiu (petició directa).
Exemple resolt 2: analitza la forma verbal
«dormíem»
Infinitiu: dormir → 3a conjugació.
Persona i nombre: 1a persona del plural (nosaltres).
Temps: imperfet (temps simple). Mode: indicatiu.
«havíeu perdut»
Infinitiu: perdre → 2a conjugació.
Persona i nombre: 2a persona del plural (vosaltres).
Temps: plusquamperfet (temps compost: haver + participi). Mode: indicatiu.
Recorda
Si l'acció és real → indicatiu. Si és un desig o un dubte → subjuntiu. Si és una ordre directa → imperatiu.
En valencià la primera persona del present d'indicatiu dels verbs en -ar acaba en -e: jo parle, jo salte.
Alguns verbs irregulars
Hi ha verbs que no seguixen exactament el model regular i convé aprendre'ls bé:
Poder: jo puc, tu pots, ell pot, nosaltres podem, vosaltres podeu, ells poden.
Anar: jo vaig, tu vas, ell va, nosaltres anem, vosaltres aneu, ells van.
Fer: jo faig, tu fas, ell fa, nosaltres fem, vosaltres feu, ells fan.
Tindre: jo tinc, tu tens, ell té, nosaltres tenim, vosaltres teniu, ells tenen.
Fixa't que en valencià el present d'indicatiu dels verbs incoatius de la tercera conjugació fa: jo servisc, tu servixes, ell servix, nosaltres servim, vosaltres serviu, ells servixen. És un tret propi de la varietat valenciana que hem d'usar en els textos formals. Altres verbs que es conjuguen igual són patir, preferir i construir.
Exemple resolt 3: tria el mode adequat
«Demà (vindre) la meua tia.» → fet que donem per segur → indicatiu: vindrà.
«M'agradaria que (vindre) la meua tia.» → desig introduït per que → subjuntiu: vinguera (o vingués).