Estás viendo el contenido de esta lección en modo lectura. Los ejercicios no se corrigen aquí — accede con una cuenta gratuita para practicar con corrección automática y guardar tu progreso.
Teatre contemporani
El teatre és un gènere literari pensat per a ser representat davant d'un públic. En este tema coneixerem com ha canviat el teatre des del segle XX fins hui, quines innovacions ha aportat i quins autors i companyies són importants en el teatre en valencià.
Recordem: el text teatral
Diàleg: els personatges parlen entre ells. És la base del text.
Monòleg: un personatge parla sol, sovint expressant el que pensa.
Apart: un personatge diu una cosa que només sent el públic.
Acotacions: indicacions de l'autor (normalment en cursiva o entre parèntesis) sobre l'escenari, els gestos, la llum o el so.
Estructura: l'obra es dividix en actes i els actes en escenes.
Què canvia en el teatre contemporani?
Durant el segle XIX dominava el teatre realista: l'escenari imitava una casa real i el públic mirava com si hi haguera una paret invisible, la «quarta paret». Al segle XX molts autors trenquen amb este model.
Bertolt Brecht (Alemanya) proposa l'efecte de distanciament: l'espectador no s'ha d'identificar amb els personatges, sinó pensar críticament sobre el que veu. Els actors poden parlar directament al públic, es mostren cartells, cançons…
El teatre de l'absurd (Samuel Beckett, Eugène Ionesco) presenta situacions il·lògiques i diàlegs que no porten enlloc per a mostrar la falta de sentit de l'existència. A Esperant Godot, de Beckett, dos personatges esperen algú que no arriba mai.
El teatre experimental barreja disciplines: dansa, música, vídeo, titelles, improvisació.
El teatre documental porta a l'escena fets reals, declaracions i documents.
Característiques del teatre contemporani
Trencament de la quarta paret: els personatges s'adrecen al públic.
Escenografia simbòlica o mínima: una cadira pot representar un tron, una casa o un vaixell.
Temps i espai lliures: salts en el temps, escenes simultànies.
Personatges sense nom o que representen idees (l'Home, la Dona, el Poder).
Importància de la direcció escènica: el director o directora interpreta el text i decidix com es representa.
Metateatre: teatre dins del teatre, obres que parlen del mateix teatre.
El teatre en valencià
Durant la dictadura, el teatre en valencià va quedar reduït sobretot al sainet i als grups d'aficionats. A partir dels anys setanta apareixen autors i grups independents que renoven l'escena:
Rodolf Sirera (València, 1948) és l'autor d'El verí del teatre, una obra breu sobre els límits entre la ficció i la realitat: un aristòcrata obliga un actor a representar la mort de manera tan real que acaba sent veritable. És un clar exemple de metateatre. Va escriure moltes obres amb el seu germà Josep Lluís Sirera.
Durant les darreres dècades, companyies i sales valencianes han mantingut viu el teatre en la nostra llengua, amb comèdies, teatre per al públic jove i espectacles de creació pròpia.
Exemple resolt: analitzar un fragment
(L'escenari és buit. Només hi ha una cadira. L'ACTRIU entra, mira el públic i somriu.) ACTRIU: — No patiu, vosaltres també formeu part d'esta història. Tu, el de la segona fila: ja t'ha tocat el paper de rei.
Anàlisi:
El text entre parèntesis és una acotació: descriu l'escenari i els gestos.
L'escenografia és mínima i simbòlica: una sola cadira.
L'actriu parla directament al públic: hi ha trencament de la quarta paret.
El públic passa a «formar part» de l'obra: és un recurs típic del teatre contemporani.
Exemple resolt: transformar una escena realista en contemporània
Escena realista: (Un menjador burgés amb sofà, quadres i una taula parada. La família sopa en silenci.)
Com la podríem fer «contemporània»?
Escenografia simbòlica: només una taula llarga i unes cadires buides que representen els familiars absents.
Trencament de la quarta paret: la filla s'alça i explica al públic què pensa cada personatge.
Distanciament: es projecta en la paret una frase («Ningú no diu el que pensa») perquè l'espectador reflexione.
Temps no lineal: un llum canvia de color i l'escena salta deu anys enrere.
Per a recordar
El text teatral té diàlegs, monòlegs, apart i acotacions, i s'organitza en actes i escenes.
El teatre contemporani trenca amb el realisme: quarta paret, escenografia mínima, temps lliure, metateatre.
Brecht: distanciament. Beckett i Ionesco: teatre de l'absurd.
En valencià, Rodolf Sirera (El verí del teatre) és un referent del teatre des dels anys setanta.
Exercicis
Com s'anomenen les indicacions de l'autor sobre l'escenari, la llum o els gestos dels personatges?
Què vol dir «trencar la quarta paret»?
Quina obra és de Rodolf Sirera?
Quina característica correspon al teatre de l'absurd?
Publicidad
¿Quieres hacer los ejercicios y guardar tu progreso en Valencia: Llengua i Literatura - 3r ESO?